Com bé ha comentat el meu company Pau, m'agradaria fer referència a este tema que és el més relacionat amb l'esport que practique i eixe mateix any que van posar la nova regla, fou també el Ros Casares, un dels equips que patiria este canvi d'equipatge.
La notícia de les noves decisions de la FIBA quant a l'equipación femenina, i que suposen una flagrant infracció als drets de les dones a la seua pròpia imatge, obligant les jugadores a portar pantalons deu centímetres per damunt del genoll i amb una amplària màxima de dos centímetres entre la pell i la tela. La sorpresa a l'escoltar semblant notícia és que les declaracions venien de la mà d'una senyora exbasquetbolistes. Açò diu Elisabeth Cebrián, membre de la Comissió de la Dona de la Federació Internacional de Bàsquet, en el Diari Públic:
Las camisetas deberán ser entalladas para que las chicas puedan lucir “sus cuerpos atléticos (…) El objetivo es diferenciar los uniformes de los hombres de los de las mujeres, porque nosotras tenemos identidad propia”. Buscamos hacer el baloncesto femenino “más atractivo” para las jugadoras, para los espectadores y, cómo no, para los medios de comunicación. Esto “no tiene nada de sexista” pretende “ensalzar las cualidades de la mujer como una atleta y no como un objeto”
En la meua opinió, per a res Elisabeth Cebrián pot fer-nos creuen que no té res de sexisme esta nova regla.
En primer lloc, només se'ls canvia l'equipación a les dones… clar esta que pretén aconseguir així que el bàsquet femení tinga més audiència no gràcies al dit esport sinó a causa d'este canvi, és a dir, pretenen vendre a les jugadores per aparença, per ensenyar més dels seus cossos, i a més sense pensar en elles, en la seua comoditat, sense la seua acceptació.
Per desgràcia, moltes d'elles accepten només perquè el bàsquet és segur que de les coses més importants de la seua vida, sense donar-se compte de darrere de tot açò el que s'esta ressorgint.
Motiu pel qual s'ha estat lluitant al llarg dels anys, per intentar reduir i com gran resultat intentar acabar en el sexisme que esta societat viu moltes vegades sense donar-nos compte, es veuen normal molts anuncis que ens venen i promocionen alguna cosa, però si pares a reflexionar molts d'ells tenen reflectit de manera estereotipada la labor d'hòmens i dones, s'alimenten de tòpics que al voltant del sexe existixen i es degrada la dona.
També hi ha gran quantitat de publicitat sexista quant al llenguatge que s'utilitza, molts anuncis utilitzen un masculí genèric en casos en casos inclús que la imatge no respon de cap manera a tal masculí, fan referència a "alumnos" "profesor" en canvi d'utilitzar genèrics com "alumnado" "profesorado", també solem veure com la publicitat és sexista quan s'identifica a les dones amb el món domestic exclusivament, quan s'utilitza a la dona com a objecte sexual, se les exclou del món laboral o quan se'ls limita certes professions, fins i tot se'ls assigna diferents comportaments depenent del sexe.
Reprenent el tema que he triat comentar, no puc evitar anomenar per a mi una enorme jugadora de bàsquet que davant de la dita norma, va actuar amb molta valentia i personalitat sent ella, Diana Taurasi.
Diana Taurasi és el nom que hauria d'estar en boca de totes nosaltres, de tots els fanàtics de l'esport; de tot el periodisme esportiu, de totes les xarxes socials, perquè ha sigut una de les úniques esportistes a posar-li fre a un sexisme amenaçador que ha vexat totes les dones en general i a les esportistes i basquetbolistes en general, cosa que, com comprendreu, i encara que no es note en premsa, perquè les dones i els nostres avatars solen ser tractats com a anècdotes o notícies de segon orde, està prou més amunt del resultat Barça-Madrid, per exemple, en l'escala de prioritats esportives i periodístiques.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada